La reunió d'equip

El grau de la pròpia integració en una societat com millor es veu reflectit és a través les actuacions de gent més principiant.
Jo ja portava uns anys treballant a una ciutat estrangera quan es va incorporar un company danès a l'empresa. Un dia el vaig veure davant de la porta de la sala de reunions, mirant el rellotge i fent cara desconcertada. Li vaig preguntar que passava. El em va dir: “És que tenim reunió a les onze, ja han passat 5 minuts i no ha vingut ningú.” Li vaig preguntar amb qui era la reunió i em deia que es tractava d'una reunió d'equip.
Com que érem quasi compatriotes, entenia molt bé que li passava a aquest noi. I amb una mica de paternalisme em vaig disposar a explicar-li el procediment habitual de les reunions d'equip en aquest lloc.

Si la reunió està planejat per les 11:00, en qualsevol moment des d'aquesta hora en punt fins a les 11:15, el convocant pot aixecar-se per a avisar els altres membres del grup.
Transcorreguts aquests 15 minuts de cortesia, si el convocant encara no s'hauria mogut, la seva mà dreta li preguntarà: “No teníem reunió?” La resposta consternada serà: “Ai, sí, perdó, perdó.”
El convocant s'aixeca, avisa al reste dels participants i conjuntament s'apropen a la sala de reunions on es troben amb la porta tancada.
El convocant obre, inclina la cara endins i es dirigeix als participants de la reunió que s'ha allargat més del previst: “Perdoneu, crec que hem reservat la sala per les onze.” - “Ai, sí, perdó, perdó” contesta el convocant de la reunió en curs. “Ja acabem.” - “Tranquil, no passa res.”
A les 11:25, el grup anterior deixa la sala i ja no hi ha cap impediment més per celebrar la reunió.
A les 12:18, senten com lentament s'obre la porta i veuen un cap que els diu: “Perdoneu, però crec que hem reservat la sala per les dotze.” - “Ai, sí, perdó, perdó, ja acabem.”

Acabada la meva explicació el company danès em va mirar amb cert escepticisme, però com que ja eren les 11:16 i veia venir el seu grup, va somriure i em va fer una capcinada.
Mai més es va presentar a las 11:00 a una reunió fixada per les 11:00.

En Bernat i el devorador del temps

En Bernat ja portava navegant una bona estona en la xarxa quan de sobte es va adonar que algú o alguna cosa estava mastegant i rosegant en un racó de la sala. Es va girar, però en no veure res es va dedicar un altre cop al seu ordinador.

Allà, un altre cop hi era, aquest soroll de mastegar. En Bernat mirà, però no pogué esbrinar res. Va tornar al seu passatemps. “Pots fer com si jo no hi fos, però això no canviarà res del fet que estic assegut en un racó del teu despatx, atipant-me del teu temps perdut.” declamà una veu semblant a la d'un ànec.

Espantat, en Bernat es va girar i llavors el veié. En el racó del seu despatx seia un ésser gras i verd amb la pell brillant d'humitat. S'assemblava força a una granota, però també tenia un què humà. A en Bernat se li posaren els cabells de punta, mirà de fit a fit l'intrús, amb ulls plens de por i fàstic i balbucejà: “Qu-qu-qui ets t-t-tu? Co-co-com has en-en-entrat aqu-qui?” - ”Jo sóc el teu devorador de temps i hi sóc cada dia. Sempre quan em necessites, vol dir. El meu nom sempre és el mateix que el del meu hoste. Doncs, em dic Bernat.”

“I t'alimentes del ... meu temps?” - “Del teu temps perdut.” En Bernat contestà, primer determinat, però cada cop més apocat: “Com? Temps perdut? Jo, mh, doncs, vols dir, quan jo de tant en tant estic navegant inútilment per la xarxa?” “De tant en tant?! Ets el meu únic hoste, i mira què sóc adipós.” - “Mmh, però has d'admetre que el meu estil de vida t'afavoreix moltíssim.” El Bernat granota replicà: “No, sincerament, estic massa gras. Això no pot continuar. Però t'ensenyaré una cosa.”

Dit això, es va seure al ordinador. “Malgastes tant de temps que no puc devorar-lo tot. M'he permès de preparar un perfil alternatiu de tu a la xarxa social on enfonses la major part del teu temps.”

El devorador del temps obrí la conta d'en “Bernat actiu” que era molt de coloraines i que contenia moltes fotos.

“Aquí veus tot allò el que podies haver fet amb el teu temps malgastat:

• Una foto teva amb els teus amics jugant al futbol – i això al camp i no pas virtual.
• Una còpia del teu diploma de informàtica que has aconseguit a l'acadèmia per a professionals – hauries, volia dir, és clar.
• Un imatge del teu nebot amb qui estàs construint un estel. Se'l veu tant feliç! Mira-t'ho be. És que fa molt que no l'has anat a veure!
• I aquí al cos del bombers voluntaris.
• I allà, ... doncs.”

En Bernat cridà: “Un moment, allà estic a l'hospital amb la cama enguixada! Això vol dir que passar tot el dia a la xarxa de vegades sí pot ser millor.” El devorador de temps respongué: “D'acord. Et vas trencar la cama fent muntanyisme. Però t'has fixat en la infermera allà? Quina aura i a més té un tipus insuperable. I com et mira! Però què dic? Mai la coneixeràs perquè et dediques tot el dia a alimentar-me amb temps mort....”

“Però què és el que vols de mi? El meu estil de vida t'hauria d'agradar al 100%!” - “Què no! Ja no ho puc aguantar més: Ni com perds el temps ni tampoc com cada dia estic més gras. Això s'ha d'acabar. M'entens? Si només podia veure com per fi utilitzaves el teu temps de forma sensata, llavors em podria morir en pau. És que tampoc sóc jove ja.” En Bernat preguntà: “Això vol dir que quan aprofito el meu temps fent bondat, t'hauries de morir de gana?” - “En principi si, però no te'n preocupis: Ja sóc molt gran i amb el que tinc encara al rebost de temps perdut, arribaré sense problemes fins la meva mort. Doncs, pensa't bé el que t'acabo d'explicar. Ara em tornaré invisible un altre cop. Et desitjo una bona vida i amb més sentit.”

Havent-ho dit, el Bernat granota desaparegué i deixà enrere en Bernat atònit. Aquest reflexionà una bona estona i digué per si mateix: “Aquest devorador de temps té raó. He de deixar de perdre el temps d'aquesta manera. Demà començo.”

Llavors, es va tornar a dedicar al seu ordinador i es va endinsar en els comentaris d'un diari esportiu online.

Ja no sentia els gemecs, primer desesperats i desprès resignats que venien des del racó de la sala.

I tampoc el soroll de mastegar i rosegar que tot seguit es va emetre des del racó de la sala.

El Bernat i el doble somni

Desviant-se un dia del seu camí habitual, el Bernat passà per una casa antiga. Aquesta casa li va cridar l'atenció perquè estava recent pintada de rosa, els bastiments de la porta i de les finestres, de color lila.

Sobre la porta, estava suspès un cartell blanc, obsequiat amb flors que posava: “T'expliquem els teus somnis com si fossin vida, individualitzat, a la teva mida.”

A dins de la casa hi eren les dues fades que portaven el negoci del onirologia, la Gemma i l'Esperança, preparant el dia de la inauguració de la seva consulta. La Gemma revisava els cartells, mentre L'Esperança es dedicà a baixar una prestatgeria de les golfes. “Espe, espera! T'ajudo.” digué la Gemma. Respongué l'Espe: “No cal, ja puc fer-ho sola.” Acte seguit, es va sentir un soroll d'un objecte gros que va rodolar escala avall. “Doncs, sí, Gemma: Necessito ajuda. És que des de la setmana passada que em vaig trencar la clavícula, tot em costa una mica més.” - “Ai, Espe, t'has de cuidar més!” - “Ja ho sé, tots em diuen el mateix, però la feina no es fa sola. És que mai tindrem tot preparat per demà. Vaja inauguració més rònega farem.”

El Bernat, intrigat pel anunci penjat a la casa, entrà.

“Bon dia, sóc la Gemma.” digué la fada amb les ulleres. “Com puc ajudar-te?” - “Vosaltres enteneu de somnis? ... Però veig que encara no està oberta la consulta.” - “Es clar que sí que està oberta ja. Què tens un somni que no entens?”

El Bernat va dir: “No, no tinc només un somni que no entenc, sinó que es tracta d'un doble somni el sentit del qual no acabo d'esbrinar.”

L'Espe va dir: “Endavant, jove!” - “Però això, val diners?” preguntà preocupat el Bernat. “Els diners no són importants” va dir la Gemma somrient. “I ara, endavant. Explica'ns el teu doble somni.”

El Bernat començà: “És un dia xafogós, al matí. Jo estic a l'oficina d'una empresa que vaig deixar fa més de deu anys perquè feien suspensió de pagaments.” - La Gemma murmurà paraules imperceptibles que feien un so poc amigable - “Doncs, no sé, per alguna raó encara hi tinc coses meves a l'oficina que vaig a buscar. Em veig al meu escriptori, traient llibres, bolígrafs, papers i ... un camió de joguina.

Me'n recordo que durant el somni sóc la tranquil·litat personificada. És clar que jo ja tinc una altre feina i només desfaig els meus calaixos a l'empresa anterior.

En canvi, l'altre gent no en és gaire, de tranquil·la ja que l'empresa tanca. No només agafo els meus papers, sinó també trec un paquet de salsitxes Bratwurst de la nevera. És evident que no són meus. Dos ex-companys de l'empresa, l'Hèctor i l'Elvira, em pregunten si realment són meves. Afirmo amb èmfasi que efectivament són meves i me les fico a la meva motxilla.

Em trobo amb una ex-companya de l'institut (que en realitat mai ha treballat per aquesta empresa) i la pregunto cóm li va ara que tanca l'empresa. Diu que ja m'ho puc imaginar i em posa una cara molt seriosa. No em pregunta com em va a mi, cosa que em sembla estrany.”

- “Això no era un doble somni” digué l'Espe.

“Espera, ara ve la segona part: Estic de vacances al Nord d'Alemanya (és que hi tinc família) i fa un dia de xafogor. De fet és el mateix dia i la mateixa xafogor del somni principal. Volem anar a banyar-nos en un llac amb tota la família. En la tele anuncien tempestes per tota Alemanya a partir del matí. Només a la regió on estem el núvols no arribaran fins a les 20:00 (en punt). Veig el mapa del pronòstic clarament davant dels meus ulls. Tota Alemanya està coberta per núvols negres. Només a sobre de la costa del bàltic brilla el sol. Així.” - El Bernat agafà un bolígraf i un paper i pintà la costa bàltica i la frontera entre núvols i sol.

“Doncs, estic molt content de tenir-ne temps encara, d'anar-me'n a banyar. Però abans encara he de buscar uns quants trastos del meu lloc de treball antic...”

“Què us sembla?” preguntà el Bernat. “Doncs, força maca” digué l'Esperança. - “Però que significa? És que l'empresa on treballo travessa una situació molt difícil. Per mi, el somni és molt esperançador: Hi ha tempestes, però sembla que em pugui salvar a temps, no?”

La Gemma respongué: “Els somnis mai et revelen res del futur. Només t'expliquen el que tu mateix penses. I per dir-te la veritat. No surts gaire ben parat: Ets un repel·lent i un cregut perquè et creus millor que els altres, creus que ets més llest i que te'n sortiràs de la crisi millor que els teus companys. Inclòs, els estàs robant i quant et descobreixen ho negues. Realment ets així?”

Al Bernat, se'l va canviar la cara: “Realment penses això? I això és tot?” - “No, però si vols, et farem un anàlisi més profunda. I hi tens sort. Tenim ofertes especials d'inauguració i l'anàlisi et sortirà un 40% més econòmica.” El Bernat respongué: “No, gràcies, crec que l'anàlisi preliminar ja m'és suficient. Moltes gràcies i fins a un altre somni.” I es dirigí cap a la porta.

“Espera un moment.” va dir l'Esperança. “Has de pagar l'anàlisi que t'ha fet la Gemma.” “Què??? Però no veu dir que els diners no eren importants que us interessava el meu somni?” - “Doncs, d'acord. Res de diners. Però veus cóm està la casa, veus la prestatgeria a terra? Necessita un home fort que la porti on pertany.” - “Però, però, ...” quequejà el Bernat.” - “Endavant! Menys somnis i més treballar!” manà l'Esperança. I la Gemma va tancar la porta amb clau.

Sis hores més tard, la consulta era neta, decorada i preparada per la inauguració, 121 globus ben inflats penjaven del sostre i les fades soltaren el Bernat que es va anar a casa, caigué al llit com mort i es dormí de seguida, profundament i sense somni.

Encaminats a un nou segle

Treballadors, els ajustos són dolorosos, però ens portaran un futur millor. Estem ben encaminats a un nou segle.

 

L'origen de l'odi

L'odi entre els pobles és una pesta que ens amarga la vida. Però d'on ve aquest odi? La resposta és que l'odi molt sovint té uns orígens que ens farien riure si les seves conseqüències no fossin tan dures. Però també hi ha raons profundes i justificades per l'odi.

Aquest és el cas del meu pare. Odia els bavaresos i és absolutament justificat. Sigueu llegint i ho entendreu. Però compte, què no os contagieu!

El meu pare va criar-se a prop de les ribes del mar bàltic, a l'estat federal de Slesvig-Holstein.

Resulta que llavors, a principis dels any 1950, les vacances, en la seva regió, sempre començaven aviat, al juny i acabaven al juliol. I molt sovint passava que durant aquesta època el temps era fastigós. El meu pare i els seus amics es desesperaven i suplicaven a la capa dels núvols d'obrir-se i deixar pas a uns quants raigs de sol. Però res no ajudava.

Ennuvolat i plujós el temps, desesperat i rabiós, el meu pare.

I en la memòria del meu pare està gravat com en una cinta dels d'abans el fet de què a l'agost, quan començava el col·legi, sortia el sol i pujaven les temperatures.

Això ja seria greu, però encara més greu era anar a la platja a última hora de la tarda – desprès de fer els deures, es clar – i topar-se amb aquesta gent feliç, bronzejada, bromejant en aquest accent inaguantable del sur.

Esclarissat i assolellat el cel, alegres i jocunds els estiuejants – bavaresos.

Quan el meu pare m'explica aquesta tragèdia i injustícia, encara avui, 60 anys desprès, la seva cara s'envermelleix i els seus ulls llagrimegen de ràbia.

Amb els anys, el seu odi es va anant afeblint. Al final fins i tot reconegué que el seu cunyat bavarès no era del tot mala persona i jugava amb la seva neboda bavaresa. Aquest procés de reconciliació culminà en un viatge familiar a Baviera quan jo tenia deu anys. (Per cert, feia sol durant tot el viatge.)

Però encara al meu pare es retorcen els ulls quant veu un presentador o polític bavarès a la tele i li brillen quan perd el Bayern de Munic.

Epilog

Queda per esbrinar com és que als anys 1950, els junys i juliols eren plujosos de malson i els agosts assolellats de postal.

Mala sort? - No existeix la mala sort.

Memòria selectiva? - No comenceu a dubtar de la memòria del meu pare!

Ha d'haver-hi una altra raó. I aquesta és evident:

L'Slevig-Holstein de la postguerra estava enfonsat de refugiats, però gairebé sense indústria. L'única sortida era el turisme. Doncs, s'havia de fer el que es podia per a atraure estiuejants. Així havien d'assegurar-se que les gotes de pluja destinats a l'estiu ja caiguessin al juny i al juliol.

Per la desgràcia de la mainada autòctona, però pel be d'aixecar el país.

Llavors, al final queda demostrat que és la política que sembra l'odi.

El viatge d'en Theo

Una vegada assegut en el carro, el Theo es va mirar els dos documents oficials un altre cop. Coneixia els dos noms, coneixia aquestes dues persones. Havia parlat amb ells feia només uns dies. Gairebé havia parlat amb totes les persones de les llistes anteriors.

El Theo era un conversador agradable, queia bé a tothom. Però malgrat això, la gent li tenia certa mania. La raó eren els viatges com aquests d'avui. Aquests viatges que de que els latifundis de Sandfeld es van canviar de propietari li feien fer molt sovint. El nou propietari, el marquès Ludewig, es volia desprendre dels vigilants innecessaris i dissidents.

Avui al Theo, li tocava desplaçar-se a Birkenfeld, una finca que pertanya al latifundi de Sandfeld. 

 

“Bon dia Theo, me n'alegro de veure't” mentia l'administrador de Birkenfeld.

Tothom mirava a la seva direcció, alguns assentien tímidament amb el cap, però ningú va somriure. El Theo notà l'atmosfera freda que emetia la seva presència.

Li va dir a l'administrador: “Deixa'm el teu despatx i crida'm el Reinhard.” El Reinhard va entrar al despatx, l'assumpte va durar ben poc. Sabent la impossibilitat de canviar el curs del seu destí, no va posar-hi cap resistència i uns minuts desprès, el seu cos ja va estar estirat a terra. Els lacais de Birkenfeld es van afanyar a desfer-se d'ell.

Poc desprès, va entrar al despatx de la Maren. “M'agradaria parlar amb tu.” Pànic va entrar al rostre de la vigilant. “Amb mi?”

Uns minuts després, en Theo sortí del despatx. Sol. I aquesta sensació de soledat no va desaparèixer enmig dels empleats de la finca: Ningú s'atrevia mirar-li als ulls. Ningú li deia res. No era que no tinguessin la necessitat de preguntar-li: “Però, què has fet?” o “Quants més de nosaltres visitaràs?” o dir-li: “Ets un desgraciat! La teva feina no la faria ni si me paguessin el triple que et donen a tu!” Però ningú no deia res.

L'administrador el va acompanyar a fora, li va desitjar un bon viatge i tampoc li va preguntar res del que realment volia saber.

Quan la seva carrossa finalment desaparegué a l'horitzó, va deixar els habitants de la finca de Birkenfeld tristos i preocupats. En silenci, sepultaren els cossos dels seus ex-vigilants.

Ningú sabia a qui li tocaria la pròxima vegada. I que hi hauria una pròxima vegada, ningú ho dubtava.

El Theo tampoc ho dubtava. Només dubtava de quan li tocaria a ell mateix i qui seria la persona a qui li “agradaria parlar amb ell”.

Català amb nivell

Ja ho sé. No tinc nivell. I menys en català.

Això, ho vaig notar molt a l'examen del nivell C al qual em vaig presentar a inicis de febrer.

Però penso que no necessàriament ha de ser així. Puc fer una cosa: Puc escriure textos en català i que els meus amics ja es poden dedicar a corregir-los.

Doncs, som-hi! Jo cada X dies o millor dit cada X mesos, quan tingui temps, m'invento una història o un text i vosaltres ho reviseu i em dieu els errors, m'els fotrereu pel cap. Endanvant!

Marc