Una vegada assegut en el carro, el Theo es va mirar els dos documents oficials un altre cop. Coneixia els dos noms, coneixia aquestes dues persones. Havia parlat amb ells feia només uns dies. Gairebé havia parlat amb totes les persones de les llistes anteriors.
El Theo era un conversador agradable, queia bé a tothom. Però malgrat això, la gent li tenia certa mania. La raó eren els viatges com aquests d'avui. Aquests viatges que de que els latifundis de Sandfeld es van canviar de propietari li feien fer molt sovint. El nou propietari, el marquès Ludewig, es volia desprendre dels vigilants innecessaris i dissidents.
Avui al Theo, li tocava desplaçar-se a Birkenfeld, una finca que pertanya al latifundi de Sandfeld.
“Bon dia Theo, me n'alegro de veure't” mentia l'administrador de Birkenfeld.
Tothom mirava a la seva direcció, alguns assentien tímidament amb el cap, però ningú va somriure. El Theo notà l'atmosfera freda que emetia la seva presència.
Li va dir a l'administrador: “Deixa'm el teu despatx i crida'm el Reinhard.” El Reinhard va entrar al despatx, l'assumpte va durar ben poc. Sabent la impossibilitat de canviar el curs del seu destí, no va posar-hi cap resistència i uns minuts desprès, el seu cos ja va estar estirat a terra. Els lacais de Birkenfeld es van afanyar a desfer-se d'ell.
Poc desprès, va entrar al despatx de la Maren. “M'agradaria parlar amb tu.” Pànic va entrar al rostre de la vigilant. “Amb mi?”
Uns minuts després, en Theo sortí del despatx. Sol. I aquesta sensació de soledat no va desaparèixer enmig dels empleats de la finca: Ningú s'atrevia mirar-li als ulls. Ningú li deia res. No era que no tinguessin la necessitat de preguntar-li: “Però, què has fet?” o “Quants més de nosaltres visitaràs?” o dir-li: “Ets un desgraciat! La teva feina no la faria ni si me paguessin el triple que et donen a tu!” Però ningú no deia res.
L'administrador el va acompanyar a fora, li va desitjar un bon viatge i tampoc li va preguntar res del que realment volia saber.
Quan la seva carrossa finalment desaparegué a l'horitzó, va deixar els habitants de la finca de Birkenfeld tristos i preocupats. En silenci, sepultaren els cossos dels seus ex-vigilants.
Ningú sabia a qui li tocaria la pròxima vegada. I que hi hauria una pròxima vegada, ningú ho dubtava.
El Theo tampoc ho dubtava. Només dubtava de quan li tocaria a ell mateix i qui seria la persona a qui li “agradaria parlar amb ell”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada