L'odi entre els pobles és una pesta que ens amarga la vida. Però d'on ve aquest odi? La resposta és que l'odi molt sovint té uns orígens que ens farien riure si les seves conseqüències no fossin tan dures. Però també hi ha raons profundes i justificades per l'odi.
Aquest és el cas del meu pare. Odia els bavaresos i és absolutament justificat. Sigueu llegint i ho entendreu. Però compte, què no os contagieu!
El meu pare va criar-se a prop de les ribes del mar bàltic, a l'estat federal de Slesvig-Holstein.
Resulta que llavors, a principis dels any 1950, les vacances, en la seva regió, sempre començaven aviat, al juny i acabaven al juliol. I molt sovint passava que durant aquesta època el temps era fastigós. El meu pare i els seus amics es desesperaven i suplicaven a la capa dels núvols d'obrir-se i deixar pas a uns quants raigs de sol. Però res no ajudava.
Ennuvolat i plujós el temps, desesperat i rabiós, el meu pare.
I en la memòria del meu pare està gravat com en una cinta dels d'abans el fet de què a l'agost, quan començava el col·legi, sortia el sol i pujaven les temperatures.
Això ja seria greu, però encara més greu era anar a la platja a última hora de la tarda – desprès de fer els deures, es clar – i topar-se amb aquesta gent feliç, bronzejada, bromejant en aquest accent inaguantable del sur.
Esclarissat i assolellat el cel, alegres i jocunds els estiuejants – bavaresos.
Quan el meu pare m'explica aquesta tragèdia i injustícia, encara avui, 60 anys desprès, la seva cara s'envermelleix i els seus ulls llagrimegen de ràbia.
Amb els anys, el seu odi es va anant afeblint. Al final fins i tot reconegué que el seu cunyat bavarès no era del tot mala persona i jugava amb la seva neboda bavaresa. Aquest procés de reconciliació culminà en un viatge familiar a Baviera quan jo tenia deu anys. (Per cert, feia sol durant tot el viatge.)
Però encara al meu pare es retorcen els ulls quant veu un presentador o polític bavarès a la tele i li brillen quan perd el Bayern de Munic.
Epilog
Queda per esbrinar com és que als anys 1950, els junys i juliols eren plujosos de malson i els agosts assolellats de postal.
Mala sort? - No existeix la mala sort.
Memòria selectiva? - No comenceu a dubtar de la memòria del meu pare!
Ha d'haver-hi una altra raó. I aquesta és evident:
L'Slevig-Holstein de la postguerra estava enfonsat de refugiats, però gairebé sense indústria. L'única sortida era el turisme. Doncs, s'havia de fer el que es podia per a atraure estiuejants. Així havien d'assegurar-se que les gotes de pluja destinats a l'estiu ja caiguessin al juny i al juliol.
Per la desgràcia de la mainada autòctona, però pel be d'aixecar el país.
Llavors, al final queda demostrat que és la política que sembra l'odi.
